29/9/12

Activitat ADF Festes de St. Miquel

Va anar més just que la pell del nas però, finalment, no van ser necessaris els paraigües per assistir a les exhibicions de falconeria. Gràcies a la paciència que van tindre els núvols vam poder contemplar el vol rasant dels rapinyaires per sobre els caps dels espectadors i aprendre els petits misteris que guarden els nostres ocells. Mentre admiràvem, captivats, la bellesa del seu plomatge, ningú es va parar a pensar que, en cas de pluja, els únics en haver-nos mullat hauríem estat nosaltres.


El dia es llevava amenaçador però, tot i les previsions meteorològiques, van anar sumant-se valents al punt de trobada. Cap a dos quarts d’onze els assistents sobrepassaven el nombre de cadires que teníem a disposició de la xerrada. Ja són unes quantes les activitats relacionades amb el medi natural que des de l’Agrupació de Defensa Forestal portem organitzant i que, any rere any, es veuen recompensades per una assistència reconfortant. El fet que, en dies com avui, hi hagin més culs que cadires, constitueix per nosaltres una injecció de motivació.



El primer en actuar va ser en Jonathan Maldonado qui, només arribar, va deixar les seves estrelles emplomallades estratègicament col•locades per tot el local. El majestuós posat de les aus rapinyaires ens hagués fet creure que es tractaven d’escultures d’un detall i un realisme excel•lent, com si haguessin sortit d’un museu d’història natural. Aviat, però, van quedar els dubtes aclarits, i vam poder contemplar el vol espectacular d’aquestes bèsties que tanta admiració desperten. Mentre l’Àguila de Harrison anava d’un costat a l’altre sense esforç aparent i el Duc ens clavava la seva mirada penetrant en Jonathan, el seu falconer, anava explicant alguns dels seus secrets més sorprenents: les plomes silencioses de les aus nocturnes, els seus ulls immòbils, la força descomunal de les seves potes...

Més tard, un minuciós repàs d’ornitologia per part d’en Dalmy Gascón va acabar de completar el matí. Qui ho havia de dir que al pit-roig també se l’anomenava “caga-mànecs”? Quants coneixien les aficions jardineres del Gaig? I les entremaliadures del Cu-cut? Tantes coses es poden aprendre en un matí sobre les aus, i tantes queden per ensenyar, que el soroll de la pluja començava a caure passant inadvertida pels cants dels ocells que en Dalmy ens anava posant.

Finalment el matí va arribar a les seves acaballes, sense que la pluja el deixés d’acompanyar, permetent alhora que molts de nosaltres veiéssim les aus amb uns altres ulls. Pot ser una mica més curiosos que abans? O més apassionats? Sigui quina sigui la nostra afició envers aquests animals, ningú podrà negar que costa sortir indiferent després d’haver estat presa, tant a prop, de la profunda i atenta mirada d’un rapinyaire. Fins l’any que ve!

Cap comentari: